dimecres, 30 de desembre del 2015

Ocell del desert - versos del 2015 - Bon any 2016!

                                                    [imatge extreta de: terraxamanrutes.blogspot.com]

Ocell del desert
Ocell del desert
que creues muntanyes
ocell del desert
que creues horitzons...
Avui la travessa és tan amarga
cercant un oasi
cercant un pou.
Intenta no caure
quan la tempesta avança
intenta no caure
quan avança el vent
advers com un remolí
com una onada salvatge,
la platja dels somnis
encara perviu en la teva ment.

I enmig del no res
una llavor estranya,
potser és un miratge
d'allò més pervers.
Ocell del desert
que creues muntanyes
intenta no caure enmig
del no-res.
G.Boloix 
Vet aquí uns versos del 2015 poc prolífic a nivell poètic però que he volgut compartir a "Escrits del fum". 
Què tingueu una bona travessa del 2016!

diumenge, 1 de novembre del 2015

Després de la tempesta

                                                       [imatge extreta blocs.xtec.cat]
Després de la tempesta
Ningú sap que hi ha després de la tempesta
Ningú sap que hi ha després de l'huracà
Ningú escolta la marea d'un món
que ens ha ensorrat

Oh les altes muntanyes
que habiten en el meu cap!
Si pogués creure
que el que m'espera
serà una vall plàcida.

Ningú sap que hi ha després de la tempesta
Ningú sap que ens espera més enllà
Si pogués escoltar la teva veu serena
Si pogués creure que el que m'espera
serà una vida plàcida vora el mar.

G.Boloix



divendres, 5 de juny del 2015

Claustres invisibles

                                          [Església Sta.Anna. Barcelona. Corpus 2015]

El silenci s'amaga en el claustre
d'una església invisible
on el rastre
del temps
s'amaguen
els esperits
que ens observen.
És Corpus
i la sang dels oblidats
es va perdre
en algún carrer proper
mentre anhelaven llibertats.
El silenci s'amaga en el claustre
d'una església invisible
i només el so d'un brollador
d'una font és el so d'un riu
i de la nostra pròpia memòria
que es perdrà un cop més
en un pati buit i invisible.

dijous, 5 de març del 2015

Màscares en la foscor


        Màscares en la foscor
La nit ha caigut en els confins de la terra.
Éssers solitaris es contemplen entre ombres.
S'han arrossegat com cucs prop d'un abisme.
Només esperen un gest de tendresa
potser una tranquil·la conversa
un alè que no els faci témer
que el seu company és un vampir
sense consciència.

La nit ha caigut en els confins de la terra
No són penya-segats rocosos
sinó blocs de pisos estrets i foscos
en barris perifèrics i perillosos
on hi ha vides mediocres i grises
i sorolls de camions en autopistes.

La nit ha caigut en els confins de la terra
La nit és tan fosca 
que no calen màscares ni miralls
en la foscor tots són iguals
i les màscares cauen... 
les màscares que oculten 
un cop de puny quotidià,
un ull morat que no pot plorar
una laberint sense sortida;
un altre jove del barri
s'ha tirat a la via.

La nit ha caigut en els confins de la terra
Màscares de gel s'han fos ben depressa
Les ferides reposen somiant una altre vida.
Éssers solitaris es contemplen en silenci
prop de l'abisme:
humils, fràgils, humans i simples.

G.Boloix