dissabte, 31 de juliol del 2010

Botes, camins i rierols

(Publicat a Itineràncies poètiques (i VII) el 25/07/10)
(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)



Em calçaré de nou
les botes velles
per oblidar
camins perduts
i cercar-ne de nous.
Per fugir de vells fangars
i creuar nous rierols.
Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

divendres, 30 de juliol del 2010

Camí


(Publicat a Itineràncies poètiques (VI) el dia 25/07/10)
(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")


No t'oblidis del camí
del camí dels teus somnis
perduts en un immens desert
de cadàvers i ovnis.
Que les ferides del teu cos
no et facin perdre de vista
que les utopies i anhels
són matèria també per contrabandistes
capaços d'arrencar-te
l'última espurna de noblesa
i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.
I si cal aturar-se en el camí...
atura't per gaudir d'aigua fresca.
I per recordar que els somnis
són part de la teva fermesa.

dijous, 29 de juliol del 2010

Quan menjàvem miravolants...

(Publicat a Itineràncies poètiques (V) el dia 23/07/10)
[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]
Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Com puc aturar la sorra del temps?

(Publicat a Itineràncies poètiques (IV) el dia 23/07/10)
[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]


Com puc aturar la sorra del temps?
S'escola entre els dits de la meves mans
i no puc fer-hi res.
A la nit he somiat que el temps
era un gran formatge
i que al despertar-me
només hi havia forats,
forats que hem devorat
sense adonar-nos
forats que són buits
en la memòria.
Com puc aturar la sorra del temps?
Esperem. Ens perdem. Anhelem.
El vell formatge va devorant-se
per dins
a voltes lentament,
sovint, per no dir sempre,
ràpidament.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Nou cant a Sepharad

(Publicat a Itineràncies poètiques (III) el dia 10/07/10)
[seguint a Zel i el seu "demà és avui"]
Nou cant a Sepharad: el demà és avui
Recorda Sepharad:
quan de temps he perdut
oblidant qui sóc...
Recorda Sepharad:
quan de temps he cregut
que no tenia llengua, ni veu ni nom.
Recorda Sepharad:
Sóc una veu
que crida i vol una altre món.
Digue'm Sepharad:
Per què només em vols esclava
i no respectes les meves decisions?
Escolta'm Sepharad:
N'estic fart dels teus tripijocs.
No sents les veus que clamen un altre món?
**
Abduït per l'esperit de Sinera
com si no hagués passat la Roda del temps...
Justament la Roda del temps és imparable
però seguim sent estranys incurables
enmig d'una via morta
tenim pressa per ser de nou: nosaltres!
Tenim pressa per exclamar:
l'ahir ja no és l'avui,
només el demà és l'avui.

Somnis devorats


(publicat a Itineràncies poètiques (II) el 10/07/10)

[Seguint la Carme R i el seu "Devorats"]

SOMNIS DEVORATS (fragments improvitzats)


La vella terra crida exhausta.
Vol vèncer la impotència
per la imminència de ser devorats.

La vella terra crida exhausta;
abans que la flama s'acabi aviat.

**

Quants camins hem perdut
intentant vèncer la impotència
d'un món de voltors i felins despiatats?

Quant temps ens queda
per evitar que ens devorin els somnis,
ens robin els anhels,
per evitar que s'oblidi l'esforç de tants i tants
que avui reposen en el més enllà.

***

Anhelar que els somnis deixin de ser somnis.
Somiar que els anhels deixin de ser anhels.
Deixar de ser somnis per ser una realitat.
Deixar de ser un camí per ser un nou Estat.

****

Anhel, somni, flama, terra: tot tan tòpic i típic;
Impotència, injustícia, opressió, mediocritat: tot tan mesquí i cansat.
Autodestrucció, voracitat, estupidesa: tot tan patètic.
Llibertat, decisió, democràcia: tot tan necessari.

***
Vencerem la impotència?
Crearem nous càntics?
Crearem nous camins?
Esmolarem de nou les eines?

****

Vèncer la impotència
i començar a caminar...
Vèncer la impotència
i deixar de creure en un nou demà.



dilluns, 26 de juliol del 2010

Puzzle

[publicat a Itineràncies poètiques (I) el 04/07/10]
[seguint a onatge...a partir de: Sóc jo? potser sí]

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció.

Segueixo la voràgine dels dies.

No sóc ni vell ni àgil.
Sóc un alè en l'horitzó.
Sóc una gota d'aigua en l'oceà.
Sóc efímer com el temps.

Sóc un nenúfar en un riu.
Sóc el peu que trepitja el nenúfar
i que intenta no caure...

Sóc la paraula que ara llegeixes
que pot ser dolça, alegre, amarga...

Sóc un poeta desbocat
que escriu uns versos
potser sense sentit
en un bloc de poetes itinerants
tocats pel verí de la paraula
i de l'instant.

A voltes sóc equilibri.
A voltes sóc un abisme.
A voltes em trobo.
A voltes em perdo.
A voltes crec en tu.
A voltes només crec en mi;
a voltes he oblidat els somnis;
he oblidat mil camins i mil instants
i fins i tot he oblidat qui volia ser
per no topar-me amb qui realment sóc.

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció
i seguint aquest fràgil equilibri
recordo abans que la nit se'm mengi de nou que...

Sóc tots els camins que he trepitjat,
tots els ports per on he passat,
tots els rostres que he besat,
tots els somnis que he somiat
i tots els que hem queden per somiar.

En l'últim instant del jorn...
Sóc un trencaclosques que refaig de nou.

Cada peça,
cada record,
cada moment
els guardo lentament,
a poc a poc
potser amb el temor
que el temps n'esborri uns quants,
que s'en perdin de nous;
sóc un peça de puzzle que cada nit
intenta trobar el seu lloc
abans la foscor caigui sobre mi
i m'oblidi del que he fet i de qui sóc.




diumenge, 25 de juliol del 2010

Itaques i antípodes

Responent a la pregunta del post d'Antaviana:
http://rcanovalls.blogspot.com/2010/07/digues.html

Itaques i Antípodes
El món és un conglomerat d'Antípodes
de diàspores
de mites
de velles glòries
i mesquineses;
de mentides que es fan
i refan;
d'idees que neixen, creixen
i es perverteixen...
A voltes es destrueix.
A voltes reneix.
I en aquesta voràgine
tots cerquem una illa
on quedar-nos-hi per sempre;
poder sentir-nos Senyors
de la nostra República;
i creure ingenúament
que els nostres somnis
són diferents
dels de la gent corrent;
somiar que som diferents
quan tots tenim un somni comú;
potser el d'un illa perduda
o el d'una estabilitat merescuda
felicitat?
ahir, avui i per sempre més.

Riu sec


Riu sec
que no riu
que no canta
ni somriu;
qui va matar
el teu caliu?
On és l'herba fresca
en ple estiu?
Som un riu sec
de flors mortes
d'aigua bruta,
d'olor forta...

Oh riu sec
que enyores l'aigua neta...
Si poguessim somiar
amb una pluja al capvespre
que purifiqués les nostres dèries,
les nostres ànimes
i les nostes misèries...

Oh riu sec
si pogués escriure't un clam per la pluja
que purifiqués tanta mesquinesa
i poguessim contemplar de nou la bellesa...

dissabte, 24 de juliol del 2010

Mucha's Goddess

En motiu del 150è aniversari del naixement del gran il·lustrador de l'Art Noveau Alfons Mucha...
Mucha's Goddess
Where do you come Goddess
with your dazzling beauty
a more dreamlike than real?
Where do you come Goddess
a world of fairies
ethereal and friendly
where everything is unattainable
and where everything is so unreal ...
Daughters of Nature.
Muses beyond.
Goddesses Mucha
Yesterday, today and 150 years ago.

Deesa de Mucha
D'on vens deesa
que enlluernes amb la teva bellesa
un món més oníric que real?
D'on vens deesa
d'un món de fades
etèries i amables
on tot és inabastable
i on tot és tan irreal...
Filles de la Natura.
Muses del més enllà.
Deeses de Mucha
ahir, avui i fa 150 anys.

Justament vaig descobrir aquest autor gràcies a una retrospectiva del Caixaforum ara farà un parell d'anys i m'en vaig fer ressò en un post en el blog Nàufrag i obrer. Us convido a recordar aquell post:
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/10/lart-nouveau-dalphonse-mucha.html

dijous, 22 de juliol del 2010

Fugaç


Enmig de la nit
escriurem el més bell poema
que només tu i jo sabem construir.

S'expandirà per l'univers
com un estel fugaç.

No sabràs mai qui més haurà llegit
aquell estel fugaç...
Però més enllà d'on hagi caigut
aquell estel, el nostre estel; serà sempre
un instant únic, irrepetible, emotiu.



(Inspirat en els versos d'Isabel Barriel: "amb un record o una conversa, pots construir ara el més bell poema.")

Aquí teniu l'enllaç d'aquest bonic poema de la Isabel:

http://poesiaula.blogspot.com/2010/07/el-mes-bell-poema.html

dimecres, 21 de juliol del 2010

Papallones suïcides


Papallones suïcides
enmirallades per un instant de llum.
Ja res té volta enrera ni sortida
quan cerquem a qualsevol preu la bellesa
que és efímera com el fum.

**

El somni d'una crisàlide
és creure que no s'acabarà mai l'estiu,
que sempre hi haurà llum...
Però quan arribi el seu vol
el seu somni serà tan efímer
com ho és qualsevol perfum.




dimarts, 20 de juliol del 2010

Globus sonda (i altres gèneres)

Micro-enciclopèdia d'emergència de gèneres
L'èpica és un globus sonda que s'evapora més ràpid que l'aigua en un desert.
La lírica és un punyal al pit que et commou (o no) durant uns instants.
La prosa és un cursa de resistència on només els més hàbils saben fer arribar els seus fidels seguidors fins els final.
El drama és un gènere tan pervertit com els informatius de televisió.
La comèdia n'hi ha de tants nivells que trobar-ne d'intel·ligent no sempre és una tasca fàcil.
La farsa omple grans hemicicles i s'amaga rere les màscares més "progres" o conservadores.
El Pa i circ és un gènere en augment, no només ideal per a grans tardes de capdesetmana, sinó avui en dia durant tota la setmana.
L'epístola és un e-mail mal escrit on l'únic autèntic són els emoticons.
La cançó és l'únic refugi dels romàntics. (i tot i així està pervertida en les ràdioformules)
El cinema, l'art, el teatre són necessaris per alimentar l'ànima. (tot i que no sempre ens alimenten)
El best-seller és un fast-food de diumenge.
Els llibres d'autoajuda són les noves bíblies dels descreguts.
La ironia és l'art dels escèptics.
La columna (és un parèntesi no sempre ben fet i a vegades discutible) entremig de tanta informació.
El discurs és l'art de l'hipèrbole mesclat amb l'estadística i on l'orador tendeix a la repetició d'esquemes i enumeració malsana de dades.
La crítica (tendenciosa o no) sempre és necessària i l'autocrítica encara més.
La novel·la (sense edulcorants i palla) és l'art dels qui encara creuen en les grans històries. I el conte és l'habilitat per explicar-ho als impacients.
I el micro-conte és una història tan breu com la melodia d'una capseta de música.
Els jocs literaris és el que fa (de forma molt encertada) el Tibau (entre altres)
Les desdefinicions és l'art de descriure una definició a través d'un mirall trencat.
El refrany és una peça d'arqueologia que cal preservar.
L'aforisme és com un bon entrant d'un menú. (directe, al grà i sense filtres)
L'haikú és un alè efímer d'un diumenge al matí.
I el vers és el noble art dels sentiments a través del llenguatge.

(segurament m'he deixat molt altres gèneres... [la necrològica, l'acudit, la sàtira, l'entrevista, l'epitafi, etc] així que si se us acut algún benvingut serà. També s'admeten noves definicions dels ja presents.)


Elogi del cacao

Elogi del Cacao (versió retallada)
Preàmbul
Sempre havia pensat que l'única cosa indissoluble en aquesta vida eren els grumolls del Cola Cao. Aquells meravellosos grumolls que tot i els esforços i les presses del matí no hi havia Déu que els dissolgués. Des del dia 9 de Juliol, uns Senyorets més propers al No-Do en blanc i negre que un debat polític multicolor també ens han fet saber de nou (14 vegades) que hi ha una altre cosa indissoluble: "la indisoluble unidad de la Nación de España". Posats a triar coses indissolubles del món mundial em quedo amb el Cacao.

Article I (i únic d'aquest post)

Vet aquí el gran elogi
d'un fruit amarg
que pot ser llaminer;
les seves propietats són incalculables
i arreu hi ha grans artesans i pastissers.

Si el prens en pols pot ser dissoluble
ho pot ser aparentment;
del grumoll indissoluble
en farem un gran verset
per demostrar als grans oracles
que l'únic indissoluble
ve de la Natura, de la Terra
d'allò orgànic, inorgànic...
Bé no sóc científic ni ho pretenc ser!

Del grumoll indissoluble
en farem un gran verset
per demostrar als grans oracles
que les fronteres són dissolubles
com ho són totes les lleis;
que els pobles han de ser lliures
si ho volen la seva gent...

Del grumoll indissoluble
en farem un gran verset.
Vet aquí que aquest poema
és del tot intranscendent;
però potser el recordaràs
quan esmorcis lentament
intentant dissoldre en la tassa
un grumoll del tot intranscendent.